Un compromiso permanente

La Declaración

Els drets humans són un objectiu permanent

El món occidental ha recorregut, des de la Il·lustració i la Revolució Francesa, amb l'aprovació de la Convenció dels Drets de l'Home (1789), un llarg procés cultural, amb algunes excepcions greus (Hitler, Mussolini, Franco, diversos genocidis, dues guerres generals, etc.), que reconeix a tots els homes (les dones van haver de lluitar encara 150 anys pel reconeixement bàsic de la igualtat) uns drets fonamentals inalienables. Tres anys després de la II Guerra Mundial, ara fa 60 anys, les reconstituïdes Nacions Unides van aprovar, tal dia com avui, la Declaració Universal dels Drets Humans, que havia de significar el reconeixement a nivell planetari d'aquella concepció revolucionària d'un sistema de drets comú a tothom.

No s'escapa a ningú, però, que els drets humans no són efectius si no es concreten en les constitucions i en les legislacions dels diversos països i en les polítiques que els estats i les ciutats desenvolupen. Cal dir que això no sempre és així. En uns casos de forma notòria, tot i que les Nacions Unides només hagin exclòs molt excepcionalment de la seva organització els països que no els recullen constitucionalment (els primers anys de l'Estat franquista o de la Xina comunista, la Sud-àfrica de l'apartheid, per exemple).

Tanmateix, al marge de l'assumpció formal dels principis de la Declaració de Drets Humans, les persones i els països tendim a cercar situacions favorables als nostres interessos, inclosos els legítims. El poder tendeix a governar els interessos reals presents en la societat i els conflictes que generen. Això condueix a vegades a transgredir els drets humans, fins i tot de forma greu (només cal pensar en situacions recents i actuals, com ara Guantánamo, determinades polítiques d'emigració a Europa, el creixement de les desigualtats a nivell social o altres lacres).

Aquestes transgressions també es produeixen a nivell més quotidià. Pensem en determinades ineficiències de les administracions, que poden negligir els drets d'un o altre ciutadà o ciutadana, en expectatives creades i no ateses, especialment per a determinats grups socials, en l'augment de la pobresa, en la dificultat d'accedir a un habitatge digne, en l'atenció a les persones sense autonomia personal, en la subsistència de violència en les relacions familiars, etc.
Per aquesta raó és tan important que un nombre determinat de gestors municipals es comprometin a una aplicació concreta a les seves ciutats dels principis dels drets humans, mitjançant la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, i a revisar-ne periòdicament la pràctica al constituir-se en Xarxa de Municipis pels Drets Humans. Com ho hauria de ser, a un altre nivell, el projecte d'Aliança de Civilitzacions, llançat en l'àmbit de les Nacions Unides pels presidents d'Espanya i Turquia.

Però per sobre de tot cal que existeixin institucions i organismes independents del poder i sense interessos específics, que vetllin pel compliment dels drets humans i en denunciïn les transgressions. En els països no democràtics cal donar suport a les organitzacions de defensa dels drets humans. I els països democràtics haurien de recollir l'experiència provada de l'ombudsman, defensor o síndic, a tots els nivells administratius, com a institució sostinguda amb recursos públics i independent dels governs, encarregada de vigilar el compliment concret dels drets fonamentals de la ciutadania. Seixanta anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans i 219 anys després de la Convenció dels Drets de l'Home, segueix essent tan important com el primer dia plantejar-se els drets humans com un objectiu dinàmic de tota la societat i, més en concret, de les institucions o organitzacions destinades a la seva defensa. Aquest combat és la garantia de continuïtat de la nostra civilització. De la civilització, ras i curt.

Carles Dalmau, president del Fòrum SD, Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya i síndic municipal de greuges de Sant Boi, i Josep Escartin, vicepresident i síndic de greuges de Sabadell. En representació dels síndics, síndiques, defensors i defensores locals de: Amposta, Arenys de Mar, Arenys de Munt, Argentona, Badalona, Barcelona, Cambrils, Cornellà, Figueres, Gavà, Girona, Granollers, Igualada, la Seu d'Urgell, l'Escala, Lleida, Manlleu, Mataró, Mollet, Palamós, Reus, Ripollet, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Boi, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Feliu de Llobregat, Sant Jaume d'Enveja, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Ulldecona, Viladecans, Vilafranca del Penedès, Vilanova del Vallès i Vilanova i la Geltrú, i síndics agregats de: Gandia, Palma, Paterna, Segòvia, Vigo i Vitòria-Gasteiz.